Miquel Polo, Pau Fernández, Joan Marc Solé
L’Esteve Mulero és un nou professor de secundària del nostre centre i està cobrint la baixa de paternitat del Pol Roig. En aquesta entrevista, l’Esteve ens parla d’una de les etapes més rellevants de la seva vida: la relacionada amb el teatre. Ens explica els seus inicis en el món de la dramatúrgia i les principals obres que ha dirigit. També ens parla sobre la seva experiència en el món de l’ensenyament i les seves vivències al nostre centre.
Esteve, com vas arribar a l’escola?
Jo abans tenia una feina i la vaig deixar. Llavors estava a l’atur i mentrestant em dedicava a estudiar un màster. Quan estava acabant el màster, estava en les llistes públiques com a professor, però veia que no em tocaria treballar i vaig començar a tirar currículums. Em van fer una entrevista de feina la Marta i el Jordi. Va anar molt bé i ens vam entendre a la perfecció. Buscaven algú amb el meu perfil. Era un bon candidat. Van fer altres entrevistes, però al final, per sort, em van escollir a mi.
Quina va ser la teva primera impressió del centre?
La meva primera impressió va ser molt frenètica, ja que vaig venir per primer cop a l’estiu quan els tutors estaven entregant notes finals a les famílies i als alumnes. El Pol m’havia d’explicar com funcionava tot entre entrevista i entrevistat. Va ser una mica caòtic. Recordo conèixer l’Esteve i la Marta Sanchez, però de “hola, hola; adéu, adéu”. Recordo la Marta Figueres que sí que em va poder fer una mica d’acompanyament.
Havies treballat anteriorment com a professor?
Sí. Havia treballat com a professor de teatre i havia treballat de professor de socials en dos instituts públics com a substitut. Va ser quan va haver-hi la bogeria de la COVID, quan es necessitaven tants professors. En aquell moment va ser quan vaig començar a exercir com a professor.
Quins estudis tens?
Vaig fer l’ESO i el batxillerat social, tot i que vaig suspendre les mates… Vaig fer un any d’història i em vaig canviar a antropologia ja que la història no m’acabava d’agradar. Quan vaig acabar la universitat, vaig entrar a l’Institut del Teatre i vaig estudiar dramatúrgia; després també vaig fer el màster per fer de professor i actualment estic fent el màster de recerca educativa.
L’Esteve Mulero amb l’equip de reporters de l’Escola Creixen Povill. Font: Javier Milan
Si no haguessis pogut treballar com a mestre, a què t’hagués agradat dedicar-te?
De fet m’estic dedicant al que m’hagués agradat dedicar, perquè jo vaig començar al món del teatre, on em guanyava bé la vida. Vaig treballar al Teatre Lliure i a diversos teatres independents de Barcelona. També vaig dirigir una obra que va fer gira per Catalunya. Al Teatre Lliure jo era ajudant de direcció, i guanyava més diners que ara, però era una feina molt estressant i emocionalment era esgotador. Senties que si no feies bé la teva feina et quedaries sense ofici per sempre. A més a més, quan et quedaves sense feina no tenies cap mena de seguretat. Més tard he descobert que ser professor, no sé si m’agrada tant com m’agradava el teatre, però la meva vida és molt millor, sens dubte.
Parlem de la teva faceta en el món del teatre. Com van ser els teus inicis?
Quan vaig començar als 15 anys fent teatre amateur no és que m’agradés gaire. Simplement, hi anava una noia que m’agradava. Un dia que assajàvem, la noia va marxar. Llavors em vaig trobar que no sabia pas què estava fent allà, però com que tenia vergonya, vaig quedar-me fent l’obra. Per les funcions, em vaig preparar bé per no fer el ridícul. I malgrat que l’obra fos un desastre, vaig passar-m’ho bé.
I vas decidir seguir?
En descobrir que uns amics feien teatre, vaig començar a anar-hi amb ells, i de cop el teatre va agradar-me molt. I com que també m’agradava escriure, un dia vaig redactar una obra… Sentia una llibertat tan gran, que de cop i volta a mi em va explotar el cap. Va ser quan em vaig apassionar de veritat per la lectura i l’escriptura: de cop i volta em vaig adonar que quan els escriptors redacten, senten una llibertat semblant a la que jo havia sentit en aquell moment posant els meus amics a escena fent el que em donava la gana. Vaig decidir anar a l’Institut del Teatre, tot i que al principi els meus pares s’hi van oposar.
Hem pogut veure a través de diferents articles que vas ser guardonat amb el premi Adrià Gual de l’Institut de teatre per la teva obra “Ànnobon”. Quines van ser les teves sensacions al veure’t reconegut amb aquest premi? Podries explicar-nos de què anava aquesta obra?
Estava content perquè em pagarien. L’obra era de l’Àvila Laurel, un autor de Guinea Equatorial que estava exiliat a Catalunya que va escriure un llibre que parlava sobre la seva infantesa en una illa a l’Atlàntic tropical. Em va trucar un productor i em va dir: “va, fes això. I si guanyem el premi et donem un tant per cent”. Em lligava amb la meva carrera d’antropologia i coneixeria a l’Àvila Laurel. Van agafar uns companys de l’institut del teatre per a fer la obra. A mi em van dir: “fes el que vulguis” i vaig fer un monòleg d’hora i mitja. Tot text. Els meus companys, en canvi, volien barrejar dansa i gest i no es van atrevir a matar el meu text. Vam acabar fent una obra de dansa en la que hi havia una hora i mitja de text.
Hem pogut llegir que has viscut a diferents indrets de Catalunya. Podries explicar-nos-en la causa i les teves experiències?
Jo soc de l’Hospitalet del Llobregat i vosaltres sabreu que Hospitalet de Llobregat té el barri amb més densitat de població d’Europa. Va haver-hi un moment que em vaig començar a estressar i me’n vaig anar a viure a un poblet: no hi havia internet, estava al bosc. Després vaig anar a viure a Martorell, que era com un terme mig. Ara crec que m’agradaria tornar a viure en un poble, perquè cada cop que baixo a la ciutat la trobo molt estressant. A més, quan marxes al poble, tens molts més diners: allà per 300€ al mes tenia una casa i a l’ Hospitalet potser per aquella casa hauria pagat 1500€ al mes.
