Sovint en el nostre dia a dia, com a nens que vivim a Occident, acostumem a queixar-nos i enfadar-nos per petites coses que, en realitat, no tenen cap mena d’importància: que el plat del sopar no sigui prou calent, la immensa quantitat de deures que els professors ens envien o hàgim de repetir “outfit” algun matí. Malauradament, aquesta no és una situació que es repliqui en altres punts del planeta, llocs com el sud d’Àsia on el major dels seus problemes és sobreviure, trobar un llit cada vespre o un got d’aigua potable per poder hidratar-se. El fet és que milions d’infants arreu de l’Índia o Bangladesh malviuen en condicions extremes, dins de barracons i assentaments il·legals, sense rebre una educació. En el fons, aquesta és la història d’Amin Sheikh, la superació de tota una vida marcada per les adversitats, el coratge i la perseverança.
L’Amin va néixer, enmig d’una pobresa extrema, l’any 1980 a la cosmopolita ciutat de Bombai, aleshores amb tan sols 7 milions d’habitants. Pel que fa a la seva família, va estar especialment marcada per la conveniència, sent el producte d’un matrimoni concertat. Els seus pares, al cap de poc temps, es van separar, després de sortir a la llum l’addicció a l’alcohol que el seu progenitor mantenia. La mare, per la seva banda, uns anys més tard, va tornar a contraure matrimoni amb un home que, tot i que inicialment no va ser un maltractador, va tenir un gran impacte en la infantesa d’aquell nen que corria entre els estrets carrerons d’aquesta gran metròpolis.
Des de ben petit, va haver de fer front a un entorn familiar complicat, condicionat per la violència i l’explotació. De fet, el seu padrastre els sotmetia, tant a ell com a la seva germana, a constants maltractaments físics, castigant-los sovint amb els peus a les brases. A més, l’Amin es va veure obligat a treballar diàriament entre 8 i 10 hores en una parada de carrer, suportant l’alta temperatura, la humitat i les pluges monsòniques que s’estenen arreu de la terra de les espècies. Entre tot això, la situació a casa no millorava, era la combinació perfecta per envair la seva jove ànima de por i angoixa. Amb només cinc anys va optar per fugir, intentant escapar dels durs cops i el treball forçat que l’oprimia. La seva decisió no va començar amb bon peu, duent-lo a una estació de ferrocarril de Bombai anomenada Malad, on solia jugar, juntament amb els altres “street children”, al llindar entre la vida i la mort, corrent sobre les plataformes i també per les vies del tren. Enquadrat en aquell racó oblidat, va veure per fi la llum al final del túnel, l’indicador d’un nou començament, d’una nova vida.
Malauradament, aquesta nova etapa no va ser com l’Amin havia imaginat. Tal com ha afirmat en múltiples ocasions, des del primer dia a les freqüentades estacions de l’Índia, va ser drogat, amb l’objectiu d’adormir-lo, per a després, poder abusar d’ell. Aquests fets no van ser esporàdics ni aliens, repetint-se, de manera continuada, durant aquells pràcticament tres anys. Malvivia al carrer, fent mil i una feines només per poder sobreviure: netejava sabates, rentava plats en restaurants —on sovint en menjava les sobres—, cantava als trens, carregava maletes pesades i, fins i tot, treballava per a traficants de drogues.
Els escenaris de futur no semblaven massa més encoratjadors, de fet la seva germana va ser segrestada amb la intenció d’usar-la com a esclava sexual. No obstant això, el destí, en aquell moment, els va somriure. La figura bondadosa d’un taxista, la va ajudar a desaparèixer d’aquell futur tan negre i cruel. Tan sols en poc més de vint-i-quatre hores de diferència, el camí de l’Amin va semblar retornar-li tot el que abans li havia llevat: la germana Seraphine, la monja que li la va canviar el seu destí, va voler donar-li la llar que mai havia pogut gaudir. Així i tot, la seva primera reacció, marcat pels anys de desconfiança i inseguretat al carrer, es va resumir en una amenaça de mort. De totes maneres, la insistència de la germana Seraphine, al final, el va aconseguir convèncer, traslladant-lo cap a l’orfenat de Snehasadan. Allà, va ser acollit per una institució meravellosa, que li va permetre allunyar-se de la complicada i precària vida dels carrers de Bombai. En realitat, tal com ell mateix afirma, aquelles quatre parets on havia aconseguit tenir un sostre cada vespre, es va convertir en la “llar dels seus somnis”.
Anys més tard, ja fora d’aquella casa de segones oportunitats, va començar a treballar, a canvi d’un ridícul sou, com a taxista. Desgraciadament, la xarxa del món drogoaddicte va tornar a caure damunt ell, atrapant-lo i deixant-lo enredat de manera molt profunda. Tot i això, rondant ja la vintena, un artista hindú, Eustace Fernandes “el pare que mai havia pogut tenir”, va decidir apostar per ell, decidint contractar-lo per treballar com a xofer. Temps més tard, com a detall nadalenc, el va sorprendre amb un obsequi del tot inesperat: un bitllet d’avió en direcció cap al bressol del modernisme, la fascinant metròpoli de Barcelona. Durant aquell viatge, l’Amin va descobrir què eren veritablement els drets humans, concepte totalment oposat i distant amb el que ell havia experimentat al seu país natal. Encara més, va tenir l’oportunitat de visitar alguns antics clients, que el van rebre d’una forma molt hospitalària, oferint-li una gran taula plena de menjar. De fet, com a anècdota, destaca el costum asiàtic d’asseure’s a terra a cada àpat, cosa que li va xocar en veure’ns als occidentals en una cadira cada migdia per dinar. Certament, tal com assegura en la seva autobiografia en forma de llibre – Life is Life, I am because of you-: “Només quan perdem allò que teníem, entenem el seu veritable valor.”
A mesura que els anys passaven i la seva consciència madurava, va començar a adonar-se com d’afortunat havia estat. Però, lamentablement, en la seva mateixa situació, a l’Índia, encara hi ha milers de nens malvivint vulnerables als barris més humils de Bombai. Per aquest motiu, va decidir destinar els seus primers estalvis, aconseguits amb la història de la seva vida, obrir una cafeteria anomenada: Bombay to Barcelona Library Café. En aquest establiment, la gran majoria dels treballadors són persones acabades de sortir del mateix orfenat on ell va créixer. Els hi proporciona aquella oportunitat que al jove Amin li hagués agradat poder tenir: una feina, una educació i, a més, un habitatge digne. Però, per damunt de tot això, sempre ha mostrat una gran voluntat per ajudar en tot el que estigui a les seves mans, obrint les portes del seu local a tots aquells infants que mai han tingut una llar. Així mateix, amb l’objectiu de donar a conèixer altres històries com la seva, decideix regalar, a alguns dels seus col·laboradors, un bitllet cap a la ciutat comtal, ja que és necessari donar visibilitat a la cruel realitat que viuen molts dels infants del seu país.
Finalment, arribats a aquest punt, sense paraules, ens asseiem a escriure aquestes darreres línies, no acabant de saber ben bé per on començar. Enmig d’una barreja de sentiments on predominen la nostàlgia i agraïment, et donem, Amin, les nostres més sinceres gràcies. Ha estat un autèntic plaer poder compartir un matí tots plegats. Des de les primeres frases que vas pronunciar, vas aconseguir que tinguéssim els nervis a flor de pell, imaginant-nos a aquell petit nen, vivint tot sol amb només pocs anys de vida, entre els concorreguts carrerons que conformen Mumbai. El teu esperit de superació, de lluita i d’esperança és el que t’ha fet més gran, superant totes les adversitats a les quals has hagut d’enfrontar-te. Sense cap mena de dubte, ens has transmès com d’afortunats hem estat, per tant, cal sentir gratitud per totes aquelles coses que sovint donem per fetes, però que en altres punts del món poden, fins i tot, semblar un autèntic somni. Per aquest motiu, desitgem que els nostres camins, tard o d’hora, es puguin tornar a retrobar, sent sempre benvingut a l’Escola Creixen Povill Olesa.
