Relat en xarxa: Una noia normal

Ser la petita està sobrevalorat. La gent parla per parlar. Parla sense saber el pa que s’hi dona, tothom creu que la més jove de casa és la mimada, la consentida, l’aviciada… I un rave! Potser al segle passat era diferent, però al segle vint-i-u la situació està fumuda. Ser la petita és una autèntica desgràcia i la Ru n’està tan convençuda que es tatuaria la frase al cul. Però té prohibit fer-se tatuatges perquè «només» té quinze anys; a més, tot i que va en contra de la moda, li fa mandra patir, ni que sigui una estona, per pintar-se la pell. 

La Ru és del morro fort i s’enrabia sovint. Quan ho fa prem fort els ulls, durant dos segons deixa de respirar i envermelleix, i els seus dos germans grans es peten de riure i exclamen a cor un «bum!» que la fa enrabiar encara més.

Ser la petita, tenir quinze anys i dos germans de dinou i disset és una feina dura. Sí. Ja sap que hi ha feines més dures, com la de miner, o la de cobradora de peatge d’autopista, però la seva situació és d’allò més galdosa. Perquè als dos germans (germans «masculins», no s’oblida de recalcar la Ru) s’hi han de sumar un pare maniàtic i una mare xerraire compulsiva.

Una noia N.O.R.M.A.L., d’Anna Manso (Editorial Cruïlla, 2022).

En una sala freda, on només ressonaven els passos dels altres pacients, de cop s’escoltaven uns talons aproximant-se a la porta. Es va presentar com Desdèmona, era la típica dona gran amb una llarga faldilla de flors i uns cabells canosos enrinxolats. La psicòloga va preguntar-li com se sentia; la Ru, nerviosa, no sabia què respondre i es va limitar a assentir, fins que Desdèmona va fer LA PREGUNTA.

La Ru ja no és la que era abans, les mirades jutjadores la segueixen i les rialles ensordidores envermelleixen el seu rostre. Des que s’havia tenyit el pèl negre i roig, va deixar endarrere la seva imatge de nena dolça i consentida, aquells somriures sincers ara amagaven crítiques.

Havia aconseguit colar-se a la festa del seu germà Tristany, camuflant-se entre la música i l’alcohol va creuar mirades amb una noia rossa i esvelta, va sentir papallones, podia ser que li agradés per primera vegada una noia?

La Guiomar s’atansava a poc a poc, el seu cor també anava cada vegada més ràpid, no s’ho va pensar ni dues vegades, havia de parlar amb ella com fos. La química va ser instantània i la familiaritat amb la qual ella li parlava era com estar a casa. Una carícia a la galta va ser el detonant. Tristany, enamorat de la Guiomar des que tenia deu anys, va estirar el braç de la Ru i la va fer fora mentre que Guiomar la cridava des de la distància.

Com no rebia cap resposta, la psicòloga va repetir:

– Ru? Què va passar en aquella festa?

Col·legi Episcopal de Lleida (EPIS Report)

– Que va ser l’inici de tots els meus problemes- va respondre la Ru amb els ulls mig plorosos.

I aquelles paraules li van fer reviure els esdeveniments de les últimes setmanes:

“Recordo com si ho hagués viscut avui mateix que el meu germà Tristany, pel seu aniversari, la va portar a casa, la Guiomar, la seva primera parella. 

La va presentar a la família en un dinar familiar. Quan la vaig veure agafada del braç del meu germà, em vaig quedar bocabadada: anava molt arreglada. Portava un vestit negre llarg que li estilitzava la figura i els cabells recollits amb una trena. Estava preciosa.

Vam seure a la taula amb els pares i el avis. Tots estaven molt emocionants de conèixer-la. Era molt estrany que el Tristany tingués una relació estable amb una noia, les seves relacions sempre eren passatgeres. 

La Guiomar va seure davant meu, no parava de mirar-me i somriure, i jo feia el mateix. El meu germà, que estava assegut al seu costat, se’n va adonar, i va interrompre el moment amb una mirada poc amable.

Després d’haver acabat el dinar, la Guiomar, abans de marxar em va fer una abraçada de comiat. Em va semblar l’abraçada més especial que havia rebut mai, vaig sentir papallones a l’estómac i estava segura que ella també les havia sentit. 

Dos dies més tard, em va trucar i em va comentar que aquell mateix dia aniria al cinema amb el meu germà. Em va dir que si jo també hi volia anar. Estava emocionada, volia que arribés aquell moment per tornar-la a veure.

En arribar al cinema la Guiomar es va asseure enmig del meu germà i jo. La pel·lícula que havíem triat era de terror. Just en el desenllaç de la història em vaig espantar i vaig fer un bot de la butaca. La Guiomar em va mirar amb tendresa i per calmar-me em va posar la mà sobre la cama. Em va fer la sensació que no només volia calmar-me, sinó que aquell era un acte per apropar-se a mi. 

Aquell mateix dia abans d’anar a dormir vaig rebre un missatge de la Guiomar: “Aquesta tarda m’ho he passat genial; això s’ha de repetir”. Era evident que totes aquestes maneres d’actuar de la Guiomar volien dir alguna cosa. No era casualitat que m’hagués acariciat i que em proposés tornar a quedar amb ella. 

Minuts més tard vaig cridar al Tristany. Li ho volia explicar tot. Em sentia culpable perquè la seva parella i jo havíem començat una relació paral·lela a la seva. Després de contar-li totes les meves sospites, es va quedar bocabadat i va sortir corrents de la meva habitació.”

– Ara sé, Desdèmona, que la relació que vaig començar a la festa amb la Guiomar ha estat una pura il·lusió. Després d’explicar-li al meu germà el que jo sentia per ella, en Tristany va anar a parlar amb els meus pares per explicar-los que durant tot aquest temps he estat jo la que ha malinterpretat la nostra relació. Ella, simplement, em tractava com una bona amiga i jo creia que volia anar més enllà d’una simple amistat. Per això m’han fet venir…

Escola Creixen Povill (Creixen Povill Report)